Més enllà de la Frontera. (La Passió).

MÉS  ENLLÀ

 

DE  LA

FRONTERA

Representació al·legòrica de la

Mort i Resurrecció de Jesús.

ÍNDEX.

Presentació                                           3

Suggeriments per la representació.        4

Personatges                                          5

Preludi. Versió A.                                  6

Preludi. Versió B.                                  11

1ª Part.     Jesús aliment                        14

Judes                                             16

El Judici.                                         22

Pilat.                                               34

Camí de la Creu. Maria.                  37

La Sentència.                                 38

2ª Part.    

La Comunitat.                                 41

La Taula.                                        47

PRESENTACIÓ

Aquesta representació exclou ser un espectacle; vol ser més aviat una vetllada o, fins i tot, una celebració.

Està fortament inspirada en l'evangeli de St. Joan que connecta la figura de jesús amb la creació de l'Home descrita en el Gènesi, 1^er. llibre de la Bíblia.

Al Gènesi, l'Home és creat al "dia sisè" (divendres). St. Joan usa el marc setmanal per explicar l'obra de Jesús. La fa acabar al “dia sisè”. Només després, començarà el gran repòs del dissabte. Per això s'equivoquen ("jutgen segons les aparences" Jo. 7, 24) les autoritats religioses quan exigeixen que es respecti el "dissabte". No ha arribat encara el vertader dissabte. Els diu Jesús: "El meu Pare fins ara treballa, i jo també treballo" (Jo. 5,17). No hi ha repòs fins que l'Home no sigui creat ("salvat") del tot  (Jo. 7,23). I L'Home no està del tot creat (no és "imatge de Déu". Gènesi, 1,26) fins que no viu la vida com una donació de si mateix. Per això el moment culminant de l'evangeli de Joan és quan Jesús a la creu, braços oberts i cor obert, dóna totalment la seva vida. La mateixa "autoritat suprema" serà portada a declarar-ho solemnement: "aquí teniu l'home" (Jo. 19,5). Només llavors es pot dir realment "s'ha acabat" (Jo. 19,30). Només llavors pot començar el dissabte, el gran repòs. Però abans ja s’ha plantat a l'hort aquesta primera llavor de la nova humanitat (Jo. 19,41).

Aquest home-donació serà el nou adam. Del seu costat (Gènesi 2,22) en sortirà la nova eva, la comunitat, representada per Maria Magdalena, que anant a l'hort es troba amb el seu Senyor (Jo. 20, 15s). "comunitat" és l'autèntic nom de l'Home quan ja ha arribat a la seva maduresa.

La reposició de la taula parada, al final de la segona part, visualitza la vida de l'home nou més enllà de la frontera de l'egoisme. Aquest amaga i bloqueja l'autèntica vida humana. La mort-donació enderroca definitivament la muralla. Aquesta muralla, que ens "protegia" com la clova d'una llavor abans de germinar, ha esdevingut totalment inútil, i fins i tot mortalment perillosa, "quan ha arribat el temps" de néixer a la nova vida.

SUGGERIMENTS PER A LA REPRESENTACIÓ.

Si és possible, a més de l'escenari principal, podria haver-hi un senzill entarimat a cada costat. Això ajudaria a que els assistents s'hi sentissin implicats i no solament com uns espectadors.
Per estètica dramatúrgica potser els apòstols podrien vestir unes senzilles túniques. Però no Jesús, ja que ell és senzillament l'home. Per tant, vesteix normalment. Per exemple: pantaló fosc i camisa blanca. Caifàs, els Jutges, Pilat i els soldats poden vestir d'acord amb el personatge que representen. El nen de la corona, tan petit com ho permeti allò que fa, també vestit normal. Magdalena hauria de ser una noia jove, amb túnica senzilla, blanca.

més enllà de la frontera és un fruit de la parròquia de Vilartagues, a Sant Feliu de Guíxols, en el seu desig de celebrar la fe pasqual. Una fe que necessita trobar contínuament nous camins. Aquesta 2ª edició de més enllà de la frontera amplia una mica la 1ª, i  vol ser una manera de sentir-nos en comunió amb qui tingui a les mans aquest escrit.

Parròquia de Vilartagues.

Sant Feliu de Guíxols. Pasqua del 2003.

MÉS ENLLÀ DE LA FRONTERA.

Personatges:

(per ordre d’aparició)

Nicodem. Nenes i nens.

(o Home i Dona. Oracle i Savi).

Jesús.

Pere. Jaume. Andreu. Bartomeu. Mateu. Simó.

Joan. Tomàs. Felip. Tadeu. Natanael. Judes.

Pilat.   Pitonissa. Centurió.  Soldats romans (2).

Caifàs.  Anàs. Fiscal. Jutges (8).  Cantor. Soldats del Sanedrí  (2).

Maria, mare de Jesús.

Infant de la corona.

Magdalena.

                                       

5 "Seguidors" (d'entre els assistents).

9 "Acusadors" (d'entre els assistents).

Preludi.

(Dues versions alternatives o successives).

================================================

Preludi.   VERSIÓ A.  Preguntes sobre l’Home.

                   (Tot fosc. Música adequada. Lentament s'il·lumina un dels escenaris laterals on s'hi veuen l'Home i la Dona, separats, estàtics, mirant en direcció al públic. No hi ha comunicació entre ells. Parlen amb sentències-queixa)

Dona        Quin destí el de la dona,
cridada a ser mare de fills que moriran!

Home       Quin destí el de l'home, constructor frustrat d'un món nou que mai no arriba!

Dona        Per què ha estat posada a les meves entranyes la força d'engendrar!

Home       De què serveix als humans
poder dedicar-se a la reflexió!

Dona        Els desitjos són il·lusions frustrades.

Home       Els pensaments són bombolles de sabó.

Dona        Quant més llarga és la vida,
més plena de  sofriments!

Home       Quant més es posseeix, més buit es torna el cor!

Dona        És la vida un invent nefast?

Home       És el treball la resposta dels necis?

(Lentament es va il·luminant l'Oracle en un extrem de l'escenari central. Posat hieràtic, rígid, fred. Respon sense mirar ningú, com una veu transcendent).

Dona        (Girant-s'hi) Vosaltres, oracles dels éssers superiors, mitjancers dels deus; vosaltres, que posseïu el do de conèixer les preguntes i teniu els manuscrits de les respostes eternes; vosaltres, que feu entrar la mirada fins als secrets més amagats:
podeu donar-me una resposta? Teniu paraules que trenquin la clova opaca del nostre neguit?

Oracle      Parla l'home d'ulls penetrants que llegeix els designis dels déus:

                "La impietat s'apodera del cor dels homes com les boires de tardor s'escampen per la vall!
Per què intenteu posseir els coneixements reservats als éssers superiors?
No són preguntes el que s'espera de vosaltres,
sinó fidelitat.
El vostre turment ve de l'ambició.
No us poseu altres interrogants que aquells que podeu respondre.
Per què us obstineu a tancar l'oceà dins el minúscul estany dels vostres ulls?
Adora el cel
i alegra't de ser acceptat a la seva presència.
Tot el que passa d'aquí és supèrbia i estupidesa."

Home       No em plau la teva resposta,
portador d'oracles arrancats de la ignorància.
Per a no ser enlluernat per la llum
no cal que em posis benes als ulls.
És suficient la meva ceguesa.

Però no vull la ceguesa.
(Lentament s'apaga el llum de l'oracle i, a l'altre extrem, es va encenent el llum del Savi, que respon amb el mateix estil).

Vosaltres, genis de la intel·ligència;
savis dels pobles antics i moderns:
heu trobat ja la resposta definitiva?
Podeu, almenys, veure cap on cal dirigir la mirada?
Heu collit ja algun fruit dels vostres esforços?

Savi          No hi altra llum que la teva llum,
ni altre camí que el teu camí.
És bona cosa fer-se preguntes,
però cal fer-se també la resposta.
És la casualitat la causa de tot el que hi ha;
i el que hi ha és tot el que tens
per a construir el teu futur.
L'Home és a la vegada producte
i l'únic constructor.

Dona        Company: és pobra la teva resposta
i precipitades les teves conclusions.
Tan cansat estàs de buscar
que prefereixes creure que no hi ha camí més enllà d'on arriben els teus ulls?
Seria sàvia la font si pensés que no hi ha més aigua que la que brolla del seu si?
(Es va apagant el llum del Savi. Escenari central fosc. Desapareixen els dos).

Home       (Dirigint-se a la Dona). Ni la Religió ni la Filosofia no ens donen resposta convincent. Potser seria millor deixar de fer preguntes.

Dona        (Girant-se vers l'Home) Amic: només el neci no fa preguntes.
T'hi has fixat? Cada pregunta neix d'una veritat més ben entesa; i cada resposta genera una nova pregunta...

Home       És cert. Això vol dir que no acabarem mai...

Dona        L'important no és acabar sinó avançar.

Home       Cap a on?

Dona        "Cap a on?"
Des de sempre l'home s'ha fet aquesta pregunta: "Cap a on?". Mai no ha conegut la resposta, i no obstant... mai no s'ha parat! Cada pas que donem ens indica la direcció del següent, i així anem fent camí. Sense conèixer clarament l'horitzó, però mai perduts.

Home       Hi ha un misteri de presència en la nostra vida: tot sols fem camí, i a la vegada som conduïts.

Dona        Sí: hi ha un misteri de presència en el nostre camí: estranyament sols i amorosament acompanyats.

Home       Hi ha un misteri de presència en el nostre camí.
(S'acosten mútuament fins a donar-se les mans allargant els braços).

Dona        Els braços ens separen.

Home       I tanmateix estem units.

Dona        La nostra ceguesa és com un mur impenetrable que ens divideix.

Home       I tanmateix ens uneix la recerca de la llum.

Dona        El cos és una presó que ens aïlla.

Home       I tanmateix és l'eina de la comunió.

Dona        L'Home i la Dona: dos éssers diferents i contraris.

Home       I tanmateix formem un sola Vida.

Dona        Què és la Vida?

Home       Què és la Vida?

Dona        (Girant-se tots dos vers els assistents)
Homes i dones; amics i companyes:

Home       Algú ha viscut tan plenament
que sàpiga ben bé què és la Vida?

Dona        Només vull saber una cosa:
és possible portar la Vida més enllà de la frontera de la mort, de la ceguesa i de la soledat?

(Lentament s'apaga el llum de l'escenari lateral. Es poden projectar unes diapositives adients mentre un cantor, lleugerament il·luminat, canta:)

Oh cel blau, cel estrellat,

per què quan de nit et miro,

sense adonar-me'n sospiro

esperant ta resplendor?

Per què sempre tu ens amagues,

com cortina desplegada,

les respostes esperades

amb afany pel nostre cor?

Per què sempre tant t'allunyes

destrossant nostre desig

i entre espines, planys i guerres,

ens amagues l'Infinit?

Oh cel blau, cel estrellat,

per què ens parles amb silencis

i no permets que comenci

nostre cor a reposar?

No és la llum per qui la cerca?

No és la pau per qui la busca?

Doncs, per què cada vegada

és més forta la foscor?

Per què sempre tant t'allunyes

destrossant nostre desig

i entre espines, planys i guerres,

ens amagues l'Infinit?

================================================

Preludi.  VERSIÓ B.  Nens amb Nicodem.

                   (Nenes i nens sols en un escenari lateral. Significa una escola del dissabte a la sinagoga. S’il·lumina. Arriba Nicodem, mestre de la Llei).

Nicodem   Au, va, nens: que avui us he d’explicar una cosa molt important. Poseu-vos bé i escolteu.

Moisès era molt amic de Déu. Per això sabia molt bé allò que Javé vol de nosaltres.
Moisès va escriure allò que Déu vol; i d’això que va escriure en diem LA  LLEI DE DÉU. LA LLEI DE DÉU.
Els manaments que estan escrits a la Llei de Moisès els hem de complir perquè són la voluntat de Déu. Són la voluntat de Déu.
Els va escriure Moisès, que era “amic de Déu”. Repetiu amb mi: “Moisès era amic de Déu”. ...

Nen          (Aixeca el braç per parlar) Jesús, també és amic de Déu?

Nicodem   Per què ho preguntes, això? Qui te n’ha parlat de Jesús?

Nen          Tothom en parla.

Nen          (Aixeca el braç per parlar) És veritat que l’han ficat a la presó? Què ha fet?

Nicodem   Ai, nens! Ara no en vull parlar de Jesús. Ara hem d’aprendre la Llei de Moisès.

Nen          Tu el coneixes, a Jesús?

Nicodem   Sí. ... Una mica.

Nen          Per què l’heu tancat a la presó?

Nicodem   No l’hem pas tancat a la presó!... Només fins que li fem un judici.

Nen          Què vol dir “fer un judici”?

Nicodem   És una cosa molt important. Es reuneix el Sanedrí i miren si les coses que diu i fa una persona van contra la Llei o no.

Nen          El que fa Jesús va contra la Llei?

Nen          Un dia Jesús em va posar la mà sobre el cap, així (Ho fa en un company). És molt bon home.

Nen          A mi també m’ho va fer...  I em va dir que estigués sempre content perquè el Pare del Cel m’estima molt.

Nen          Així és com si tinguéssim dos pares.

Nen          Però el Pare del cel està sempre amb nosaltres. Eh que sí, mestre?

Nicodem   Tens tota la raó. El Pare del cel no ens deixarà mai.

Nen          Encara que visquem mil anys?

Nicodem   Encara que visquem deu mil anys.

                (Un nen aixeca el braç per parlar)
Digues.

Nen          Moisès, en aquell temps, va ser com ara és Jesús?

Nicodem   Us agrada fer preguntes, eh?
Doncs, mireu: no ho sé. Jo sé molt bé qui va ser Moisès, i conec la Llei que ens va donar. Per això sóc un doctor de la llei.
Però de Jesús... Encara no sé ben bé qui és.
Si fos veritat allò que em penso...

Nen          Què penses?

Nicodem   Vosaltres no ho podeu entendre.
Com us ho podria dir?
Mireu: amb els pobles passa com amb les persones.
Les persones primer són petites, creixen, i després són grans.
Vosaltres ara sou petits. Jo, ja sóc gran.
Mentre som petits hem d’aprendre moltes coses, per  fer-nos grans. Per això ara vosaltres apreneu els manaments de la llei de Déu.
Però quan una persona ja és gran, ja sap tota sola el que ha de fer.

Moisès ens va donar els manaments perquè el nostre poble era com un nen petit.
En canvi Jesús,...  Potser Jesús ens demostra que ja podem ser grans.
Ei, no ho digueu a ningú, això!, perquè encara no n’estic segur.

Nen          Ser gran, va contra la Llei de Moisès?

Nicodem   No!  ...  Però hi ha persones que es pensen que sí... (1)

Nen          Si us plau: no li feu cap mal a Jesús, quan fareu el judici.

Nicodem   (Posant-li la mà sobre el cap) Espero que no; espero que no.

(1)  (Segon final)

Nen          Jo no vull ser gran...

Nicodem   Que no vols créixer i ser gran?... Per què?

Nen          Perquè els grans no saben jugar. Sempre es barallen i fan guerres.

Nicodem   (Amb to pedagògic) Els nens també us baralleu i feu guerres...

Nen          No. Nosaltres només  juguem a fer guerres. Però els grans fan guerres de veritat, i maten molta gent, i molts nens...

Nen          És veritat! Jo tampoc no vull ser gran.

Nicodem   (Descobrint un nou pensament per a si mateix)
És curiós...  Jesús diu una cosa semblant.

Nen          Què diu, Jesús?

Nicodem   Mai no ho havia entès. I ara vosaltres m’ho heu fet entendre...

Nen          (Insistint) Què diu Jesús?

Nicodem   Això mateix que dieu vosaltres. Diu: “si no us feu com els nens no podeu ser persones de debò”.  “Si no us feu com els nens...”. Ara ho entenc, això.
(Com parlant amb si mateix, va  repetint) Si no us feu com els nens....

PRIMERA PART

Jesús, aliment.

               

                   (Escenari totalment buit o lleugerament ambientat. Potser pot haver-hi al fons, en línia, tretze cadires. Si convé, una escala comunica l'escenari amb la sala. Música d'orgue. Llum blanca normal. Entren Tadeu i Natanael, vestits normalment, portant la taula. Paren taula amb estovalles i una panera amb pa al centre. Col·loquen convenientment les tretze cadires. Es vesteixen amb les túniques i, ritualment, inviten a passar a taula els altres apòstols. Aquests pugen des dels primers seients d'entre el públic, vestits amb les túniques, de dos en dos. També hi puja Jesús, vestit de persona normal. Se seuen. Acaba la música. Focus blanc per donar relleu a Jesús. Aquest es posa dret i diu:)

Jesús       He desitjat amb ànsia arribar a aquest moment: és el moment de la veritat.
No us entristiu:
vosaltres, ara, encara no sou capaços de seguir el meu camí. Veureu, doncs, que vaig allunyant-me,
com un ocell que s'escapa de les mans.
Però el meu camí tornarà a portar-me a vosaltres.
Me'n vaig com a mestre i senyor.
Tornaré a vosaltres com a força i llum.
Espereu-me amb el cor obert.

El fill pot néixer perquè la mare se separa d'ell trencant els vincles de la carn. Després, tornen a unir-se amb els vincles de l'amor.

Tadeu       Es diu que les autoritats us volen matar...

Jesús       És veritat.
Les autoritats maten; i moren. Però el Poble viu, i vivifica.
Jo seré entregat a les autoritats, que em mataran. Però germinaré d'entre el Poble amb vida nova. (Agafa la panera)
Veieu aquest pa?...
L'aliment és una cosa viva o morta? Si fos una cosa morta, com és que ens dóna vida quan en mengem? I tanmateix aquest pa és mort si ningú no en menja.
La meva vida és aquest pa. Teniu: preneu i mengeu-ne.
Menjant-lo obriu el camí de la resurrecció (Deixa el pa a la taula).

Judes: ha arribat el moment de fer el que has de fer,
i jo he d'acabar el meu camí.
Adéu-siau. (Marxa, però es para un moment per atendre Natanael)

Natanael   No entenc res. No sé on aneu ni veig quin sentit pot tenir tot això que ens dieu.

Jesús       Per poc temps no em veureu, però dintre de poc em tornareu a veure, i el vostre cor s'alegrarà.
Fins aviat.
(Marxa. Jesús fa el "seu camí" passant pel centre de la sala. S'han encès els llums de la sala mentre s'apaguen els de l'escenari. Jesús atén les súpliques que li fan alguns assistents preparats).

1. Un        Senyor, els meus ulls són cecs. Feu que hi pugui veure.

Jesús       Els ulls només hi poden veure realment si tenim el cor obert. Obre el cor, i podràs veure i connectar amb tots els homes.

2. Un        Senyor, aquest home és paralític. Feu que pugui caminar.

3. Paralític   Senyor, les meves cames no m’aguanten. Feu que pugui caminar.

Jesús       Només hi ha realment camí si anem cap als altres.
Surt de tu mateix i podràs caminar
.

4. Un        Senyor, la meva filla no vol viure.

Jesús       Quants anys té?

(4)  -         Divuit.

Jesús       S’ha fer gran... Dóna-li motius per viure.
I alimenta-la, però amb la teva pròpia vida.

5. Un        Mestre, vull seguir-vos fins a casa vostra.

Jesús       "Casa meva"?
Els ocells tenen niu i les guineus tenen cau; però l'Home no té encara un lloc on sigui a casa seva.
Jo sóc camí. Per acompanyar-me
et basta fer-te caminant.

(Dirigint-se a tots)
Qui vulgui seguir-me, que prengui el seu camí fins al final. No el final del camí, sinó el final de si mateix. El "camí" de l'home és donar-se del tot.
(Jesús fa acció d'acabar de marxar, però recula un xic per atendre la increpació de l'últim espectador que intervé)

6. Un        Ei, mestre: la nostra llei permet i mana destrossar els delinqüents. Tu què en penses?

Jesús       Ho has dit molt bé: això ho fa la vostra llei. Per què em preguntes a mi sobre la vostra llei?
(Torna a fer acció de marxar, però recula per acabar de dir:)

Però us diré una cosa: quan apliqueu la vostra llei, qui sigui innocent que tiri la primera pedra.
(A tothom i canviant de to)
No jutgeu, i no sereu jutjats.
Sigueu imparcials, com ho és el vostre Pare del cel que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos.
Amb la mesura que mesureu sereu mesurats.
(Jesús surt pel fons. S'apaguen els llums de la sala i es recupera la visió de l'escenari central).

                  

Judes.

                   (Sense el "mestre", els apòstols estan "apagats". Escena a mitja claror. Finalment s'aixeca Judes; se separa; pensa; dubta, i amb to de frustració diu:)

Judes       I ara, què?

Felip         I ara, què?

Judes       I ara...  a esperar que torni!
Com si no tinguéssim res més a fer!
Voleu que us digui una cosa? Jo ja n'estic tip de tot aquest embolic.

(A Simó, indicant l'altre costat de la taula, per treure-la)
Agafa allà.
(Treuen la taula. A mig fer, intervé Jaume:)

Jaume      Per què? Ara, més que mai, ens hem de mantenir units com una família.

(Judes i Simó escolten, però no fan cas de la intervenció de Jaume i acaben de treure la taula, deixant-la a la sala. Tots prenen el seu seient i es col·loquen de manera que ningú està de cara a ningú. No tenen vincle entre ells, la colla s'ha trencat. La posició ha de manifestar el contrari d'una comunitat. Tornen Simó i Judes. Aquest pren la iniciativa, passejant-se entre els altres)

Judes       Ja n'hi ha prou de banquets (Indicant la taula).
La vida no és una festa.
La vida és lluita, lluita per sobreviure.
La vida és domini; domini d'uns sobre els altres.

Fins ara ens ha tocat ser dominats. Però ja s'ha acabat.
Si no ho fa ell... ho faré jo.

El que necessitem no són taules sinó cavalls; cavalls de guerra.
Deixeu-me dir la meva opinió:
És evident que aquest Jesús de Natzaret ha estat designat per Déu  per ser el cabdill del nostre poble i portar endavant la rebel·lió contra els opressors.
Té força i poder. Sap entusiasmar les multituds. Déu està amb ell i pot fer miracles.
Però no mou un dit contra els qui ens dominen.

Fa tres anys que anem amb ell i tots heu comprovat que quan es presenta l'ocasió i la gent està disposada a proclamar-lo rei, s'esfuma.
No afronta el seu destí!
No fa ús del seu poder!
No comença mai la revolució!

I jo us pregunto: podem permetre això?
L'hauríem de provocar. L'hauríem de posar entre espasa i paret: a veure si reacciona!
(Judes ha quedat a un extrem de l'escenari. Des de l'altre extrem, respon Pere, posant-se dret:)

Pere         Jo li he dit moltes vegades:

                “Estic a totes.
Si hem de lluitar, lluitarem
Si hem de matar, matarem.
I si hem de morir, morirem”.

                Però ja ho heu vist: més aviat m'ha rebutjat.
Fins i tot ens ha prohibit que diguéssim a ningú que ell és el Messies!
Ja en farem de feina, així...

Ara, això que dius tu de posar-lo entre espasa i paret...
Mira, a mi em fa molt de respecte... i me l'aprecio molt.
Tu, Joan: vosaltres sembla que us enteneu més bé. Què hi dius?

Joan         (Alçant-se i quedant situat al fons, quasi al centre de l'escenari, de manera que Judes, Pere i Joan formin com un triangle que impliqui tots els altres)
També estic fet un batibull.
Està clar que si estem aquí és per fer la revolució.
Jo suposo que Jesús té els seus plans... i que els tirarà endavant.
Jo a ell el veig molt segur.

Judes       Però... Quins són aquests plans!
Cinc mil homes allà a la muntanya, decidits a tot, famolencs de començar la lluita... No es reuneixen cada dia cinc mil homes...!
Els va enviar tots a casa seva dient "que fossin bons minyons"; que això salva més que les espases...

Joan         Tampoc és tan clar que les espases salvin.
N'hem fetes moltes de revoltes, i sempre ens ha tocat el rebre i hem acabat pitjor que abans.

Judes       Tu no tens fe!
Déu ens ha promès la victòria. Si fins ara no hem vençut és perquè no teníem el Messies. El cas és que ara el tenim. Ara! I no podem deixar perdre aquesta ocasió.
Ara és l'hora. Ara guanyarem.
Déu ho vol, i per això ens ha enviat el Messies.

Felip         I si no guanyem?

Judes       "I si no guanyem"...
Guanyarem!

Joan         Bé, imagina que guanyem. Què vol dir, això? Altres perdran...

Judes       Que rebentin! Fins ara ens ha tocat a nosaltres portar el jou. Ara que el portin ells. Així sabran el que és bo.

Joan         Això no soluciona res. Anem girant la truita i cada cop és més cremada.
Jo no entenc els plans de Jesús, però comprenc que no siguin aquests.
Per més el provoquem, no ens en farà cas.
Ell va per altres camins.

Judes       (Reflexionant, i creant una certa expectació)
Doncs jo... Ja tinc decidida la que li faré.
Ja ho veureu si reaccionarà.
Us dic que ho haurà de fer per força.

Bartomeu I què vols fer?

Judes       El posaré en mans de les autoritats.

Bartomeu   Però Judes! Si el volen matar!

Judes       I com voleu que el matin?
Que no sabeu qui és aquest Jesús?
Amb un simple buf els tira tots per terra.
Com voleu que el matin, a un que ressuscita morts!?
No podran fer-li res. Però ell... haurà de reaccionar.

Felip         I si no reacciona?

Judes       Reaccionarà. N'estic ben segur. No tindrà més remei.
No perdem temps. Si algú pensa com jo, ja sap on trobar-me.
(Surt decidit. Comença a passar pel centre  -per on havia sortit Jesús-  però, com si una força li ho impedís, canvia de camí i passa pel costat fins a sortir pel fons de la sala).

Pere         No hi veig gens clar. No hi ha res de clar aquí. Això de Judes és molt perillós.
Però tampoc no entenc el que ens ha dit Jesús, "marxo com a Mestre i Senyor, i tornaré com a llum i força."
Són espases, el que necessitem ara! Encara que no sé contra qui les hauríem de fer servir.
El que és segur és que aquí parats no farem res.
(Marxa. Es queden a la sala, a primera fila. Lentament i sense ritme, ordre ni orientació van sortint també els altres. Només queda Joan, al fons. Els llums es van apagant. Tot és fosc. Joan ha anat avançant cap a primer terme. Una tènue llum li il·lumina la cara perquè sigui visible. De cara a la gent, diu).

Joan         Els fets es precipiten,
i jo no sé què he de fer.
El cervell m'empeny cap un cantó,
El cor m'estira cap a l'altre.
En la cruïlla dels camins els meus ulls no descobreixen cap senyal.
Endevino que les dues direccions són
el camí de la Vida
i el pou de Mort.
Com conèixer la manera d'encertar?
Qui pogués aturar el temps!
Qui pogués ajornar la marxa fins que arribés l'alba!
Però, ja que he de caminar en la nit,
vull seguir la ruta del mestre. (Surt seguint el "camí de Jesús".)

                  

El Judici

(Després de marxar Joan, es canvia l'escena de manera que passa de ser la sala del sopar a ser la sala del judici. Ajuntant els tamborets i cobrint-los amb un domàs queden convertits en els bancs dels membres del Sanedrí. Cal elevar un xic el lloc dels que presideixen el tribunal: Caifàs, Anàs i el fiscal. Per la porta del fons entren els membres del Sanedrí; al final Caifàs, acompanyat d'Anàs i el fiscal, amb el cerimonial pertinent. Quan Caifàs s’ha segut, fa seure els altres i diu:)

Caifàs       Porteu l'acusat. (Dos guardes porten Jesús i el col·loquen al seu lloc).
Comença el judici.

Fiscal       (Llegeix amb solemnitat):
Doctors de la Llei:
Tots sabeu molt bé per què estem aquí.
El nostre poble és molt antic. Al llarg dels anys el seny i la saviesa han anat deixant el seu rastre entre nosaltres. Per això ara tenim unes lleis sàvies i sagrades, bones per regir el nostre poble.

Però, de què serviria tenir unes lleis tan perfectes si ningú no es cuidés de fer-les respectar?
I què vol dir fer respectar la llei si no castigar severament tots aquells que no les compleixen?

Però, si no complir la llei ja és un delicte,
quina no serà la culpa d'aquells que no solament no les compleixen sinó que, a més, ensenyen a la gent senzilla a no complir-les?
Quina no serà la malícia dels que menyspreen la llei?

Un home, per covardia, per interès o dominat per les passions... és comprensible que de vegades no compleixi del tot. Certament la llei és difícil, i hi ha gent dèbil...
Però, quina excusa hi haurà per a un home que, a més de no complir la llei, ensenyi que no s'ha de complir?
Doncs, bé: això és el que ha fet l'acusat, vergonya del nostre poble i oprobi per a la nostra societat.

I jo em pregunto: per què ha obrat així?
No el porta la debilitat: tots sabem que és un home fort.
No el dominen les passions: tots sabem que és un home de voluntat i de caràcter.
Què el porta, doncs?

Dissortadament la resposta és molt clara: odia el nostre poble.
S'ha aliat amb els enemics de la nostra pàtria, i busca la nostra destrucció.

Aquest és el pitjor crim que es pot fer contra el poble, i el més perillós contra l'ordre que ens toca de salvaguardar.

Les nostres lleis, molt sàviament, castiguen aquest delicte amb la pena de mort.

Per tant jo, en nom de la nostra llei, acuso aquest home aquí present, l'acuso de malícia contra el poble, i demano que se'l condemni a la pena capital.

Jutge 1

 Núria       Jo no veig que les coses siguin tan clares.
Les nostres lleis són justes, i no condemnen ningú que no se'l pugui acusar de fets concrets.
Què vol dir això de malícia contra el poble?
Són fets el que fa falta.

Jutge 2

Montse     Fets? Només fa un any que coneixem aquest home i ja en podríem fer un llibre.
Fets? Està prohibit treballar els dissabtes, no? Quantes vegades ha trencat aquesta llei? Quantes vegades ha fet que la trenquessin els qui el seguien? I tots saben que, en la nostra llei, el repòs del dissabte és sagrat.
Més fets? Aquest va dir: destruïu el temple de Déu. El temple és el símbol més important de la nostra nació. O és que penseu que els símbols no són importants? Per a nosaltres, destruir el temple és destruir el poble.

Jutge 3

Sara Ferrer I encara n’hi més de fets. La finalitat de les lleis és protegir la societat. Per això les lleis manen separar els dolents, perquè no corrompin els bons. Separar els impurs perquè no contaminin als purs. Excloure els malalts contagiosos per preservar la salut dels que estan sans... Però aquest, no respecta res de tot això!

Jutge 4

Sara Castillo És cert que són lleis dures, però són sàvies i necessàries!
I jo pregunto: és això el que fa i predica aquest individu?...

Jutge 5

Rosa Pellicer     Però aquests fets poden ser vistos de moltes maneres. Per si sols no indiquen que vulgui destruir el poble. Potser només vol canviar les coses.

Jutge 6

 Dani              Voler canviar les coses no és pas delicte. De fet les coses sempre canvien; allò que hem de jutjar nosaltres és si aquests canvis són un bé per al poble o són un mal.

Jutge 4

Sara Castillo      De fet la gent, el poble, bé el segueix... No hi veuen pas algú que els vulgui destruir!

Jutge 9

Arnau            El "poble" sempre és un menor d'edat, i es deixa enredar fàcilment.
Això encara el fa més perillós.

Jutge 7

 Joana       El poble, menor d'edat?... Potser sí; però tontos, no.
La gent més aviat veu en ell un home que sap fer obrir els ulls. Diuen que els ajuda a veure-hi clar.

Jutge 9

Arnau        I mireu que és ben difícil de veure-hi clar quan parlem de coses religioses. Jo que sóc un Dr. de la Llei hi ha moltes coses que no les tinc clares.

Jutge 1

 Núria         N'hi ha que diuen que després de trobar-se amb ell se senten ressuscitats. Descobreixen què vol dir VIURE.

Jutge 8

Èric             I tu et consideres un doctor de la llei?
Ja ho crec que se senten ressuscitats! Jo també m'hi sentiria si fes cas del que diu aquest!
L'heu sentit parlar mai de sacrifici?...De mortificació...?
Per a ell tot va bé: bons àpats; les lleis que no agraden,... a l'esquena, i visca la llibertat!

Jutge 9

Arnau         Però nosaltres som doctors de la llei, i sabem que la llei s'ha de complir, costi el que costi, encara que "mati" molts dels nostres desitjos: desitjos il·lícits, que per a això és la llei.
El que realment “ressuscita” aquest és l'esperit de rebel·lia que molts porten dintre.

Jutge 8

Èric             Els qui el segueixen i en fan cas són els pecadors, les dones de mala vida,...

Jutge 7

 Joana        ¿No té entre els seus seguidors un cobrador d'impostos a favor dels romans? Dos o tres terroristes? Quines són les dones que el cuiden?

Jutge 3

Sara Ferrer Almenys nosaltres no ens deixem enredar!

Nicodem    A mi em sembla molt bé que nosaltres no ens deixem enredar. Però condemnar-lo a mort per tot això que dieu ho trobo exagerat. No ho veig just.

Jutge 4

Sara Castillo Jo tampoc no ho veig just. Una condemna a mort no té marxa enrera.

Jutge 8

Èric             Però, no es tracta de que nosaltres ho vegem just o no. La nostra feina és aplicar la llei. I la llei és clara: aquell que és un greu perill per al poble ha de ser liquidat.

Jutge 2

Montse       La primera cosa necessària en un poble és l'autoritat.
Anar contra l'autoritat legítima és anar contra el poble. Atacar l'autoritat és atacar el poble.
Quantes vegades aquest ens ha fet quedar malament? Quantes vegades ens ha atacat en públic?

Jutge 8

 (Èric)         És un tipus intel·ligent i sap parlar bé. Coneix la manera d'enredar les multituds. Quins són els únics que sempre ataca i ridiculitza? A nosaltres! Als publicans i a la gent de mala vida no els diu res. És el "seu amic". Sempre, només contra nosaltres.

Jutge 2

Montse       És un crim contra l'autoritat, i per tant contra la pàtria, el que està fent d'una manera contínua aquest home. Jo no veig manera de que això acabi si no és fent-lo desaparèixer.

Jutge 10

Maria Garcia L'hem advertit... L'hem amenaçat... i res. No es dóna per entès. Ell va a la seva...

Jutge 6

Dani            Això de que vagi contra l’autoritat és el que més em fa dubtar. Aquest predica que tots som iguals. Si fos així, nosaltres no serviríem per a res...

Jutge 7

 Joana       Però encara és més perillós pels miracles que fa.
Si no fes aquests miracles ens seria fàcil convèncer la gent. Però la gent senzilla i ignorant queda enlluernada pels seus miracles. En aquestes condicions nosaltres no hi podem fer res.

Jutge 10

Maria Garcia Tens tota la raó. Potser sí que n'ha fet algun de miracle. Però el mal és que ara la gent ja veu miracles en tot el que fa.
Si no el fem desaparèixer aviat, ja serà massa tard.

Jutge 5

Rosa Pe.    Però no us fa pensar això de que faci miracles?

Jutge 2

Montse       Però, senyor meu: encara estem així!
Els miracles, o són fets pel poder de Déu o són obra de males arts.
Creieu que pot obrar pel poder de Déu un individu que vol destruir el temple?
Els miracles que aquest fa són obra del diable.

Jutge 1

Núria         Però què "diables ni coses".
A veure: és veritat o no és veritat el que diu la gent que aquest home a alguns els ha obert els ulls a la vida; a uns altres, paralitzats pel que fos, els ha donar la força de caminar...
Tot això ho fa pel poder del diable?
Això són coses bones. A veure si ara ens inventarem un diable que mou a fer coses bones.

Caifàs       (Amb energia) Prou!
(Irònic) Les nostres lleis són realment justes i sàvies. Però tinc la impressió que ens manquen homes prou intel·ligents per a comprendre-les.
Anàs: voleu parlar-los, vós?

Anàs        Com és que discutiu tant sense veure-hi clar?
Fixeu-vos en el que us diré:
Quan s'ha de jutjar una persona, no s'ha de pensar només en el mal que ha fet, sinó sobretot en el mal que farà.
Si un home ha fet un mal, totes les lleis juntes no poden pas treure aquell mal. Ja està fet. Un mal ja realitzat, els càstigs més grans no el faran pas desaparèixer.

Per què, doncs, es condemna i es castiga al qui ha fet un mal? Perquè no hi torni! Pel mal que faria si no se'l castigués. És un escarment. Un escarment per a ell mateix i per als altres. Així la por, la por del càstig, impedeix que es faci un mal que d'altra manera segur que es faria.

Veieu, doncs, senyor doctors? La llei no és tant per castigar els mals ja fets, com per prevenir els que, sense el càstig, es farien.
Quan es preveu que un home farà el mal, cal aplicar-li el rigor de llei perquè no el faci. I així l'autoritat complim amb el deure de protegir el poble de l'amenaça dels dolents.
(Amb el canvi de to pertinent) Això no es pot dir públicament; però funciona així, i ha de funcionar així!

Per què, doncs, us escarrasseu buscant fets per condemnar aquest home? En aquest cas, és igual que hi hagi fets com que no n'hi hagi.
Tots sabem molt bé que si aquest individu continua en vida, per culpa seva ens vindran molts mals.
Si aquest continua en vida, continuarà predicant i ensenyant a la gent. Cada dia el segueix més gent. Es fan manifestacions i es trenca l'ordre de la  ciutat.
Parla d'un regne nou; d'un món nou...
Fixeu-vos que tot això no pot ser ben vist pels romans. O és que ja heu descuidat que estem sota la trista dominació d'aquests estrangers!?
Què us sembla que faran els romans quan vegin tota aquesta moguda? Quan vegin els aldarulls i les multituds que es mouen? Què faran?
Tots ho sabeu molt bé, perquè ja ho han fet altres vegades: enviaran el seu exèrcit i faran un escarment matant a tort i a dret.
I qui en tindria la culpa de tot això?
Nosaltres! Nosaltres que som l'autoritat i hauríem permès que aquest endimoniat revoltés a la gent.
Tenim obligació de protegir el poble. Tenim obligació de protegir el poble.

(Amb autoritat) Per això us dic: és necessari que mori un home sol, i no tot el poble.
És necessari que mori aquest Jesús de Natzaret, per tot el poble.

La realitat és que nosaltres som un poble esclavitzat. I en un país d'esclavitud, el delicte més gran és la llibertat.
Un home lliure és un perill i l'amenaça més gran per a la pàtria.
Enteneu ara per què aquest home no pot viure?
Es permet massa llibertats. I sovint la llibertat es paga amb la vida.

(A Jesús)
Ets, tu, un home lliure? (Cap resposta).
En nom de Déu et conjuro que ens diguis si tu ets l'home lliure?

Jesús       Tu ho has dit.
Jo per això he nascut i a això dedico la meva vida: a viure la llibertat i fer-la arribar a tothom.
I us dic ben clarament, a vosaltres i a tothom:
vindrà un dia en què tots els homes que ho vulguin seran lliures, per damunt de qualsevol esclavitud o llei, tant humana com pretesament divina.

Caifàs       Heu sentit? Heu sentit vosaltres mateixos la blasfèmia?
Quina necessitat tenim de buscar fets i testimonis?
Aquest home és un blasfem i un revolucionari.
Aquesta és la meva sentència: és reu de mort.

Vull, però, que la condemna sigui democràtica: farem una votació. Guanyarà la majoria.
Penseu un moment la vostra sentència.

(Surt d'entre el poble la "veu de la consciència" que canta dirigint-se al tribunal i a la gent:)

Obriu-vos, obriu-vos ulls

per plorar, plorar de pena,

doncs, com uns folls, fem condemna

del qui és la nostra llum.

Germans homes, escolteu-me:

per què així tractem la vida?

És que potser no som dignes

de mirar vers l'infinit?!

Germans homes, germans homes:

no jutgeu al qui és germà,

doncs ningú d'entre nosaltres

sobre l'Home ha estat posat.

Obriu-vos...

Caifàs       Podeu dir la vostra sentència.
(Tots, per ordre, s'alcen per dir: "És reu de mort", menys l’últim)

Nicodem   Jo crec que aquest home és innocent. (Reaccions adequades).

Caifàs       Penso sincerament que hem fet un gran servei al poble.
Porteu-lo a Pilat perquè confirmi la sentència.

(Tots, excepte Caifàs, Nicodem i els guardes, porten Jesús fora ‑sortida pel fons travessant tota la sala. Quan ja són fora).

(A Nicodem) Per què no has votat com els altres? T'has ben fet veure!

Nicodem   Hi ha una cosa que no acabo d'entendre: El desig més profund que hi ha al nostre cor; l'anhel més viu que hi ha en el cor de cada home és la llibertat. Sospirem per la llibertat.
I quan ens trobem amb un home lliure, el condemnem a mort!

Caifàs       La seva llibertat era un perill.

Nicodem   Un perill?... Un perill per a qui?
Mira, Caifàs: t'he de dir una cosa.
Ja fa temps, un dia vaig anar a parlar amb aquest Jesús. D'amagat, és clar. Tenia por de fer el ridícul: tot un mestre de la llei com jo parlant amb un xerraire de carrer...! Però t'asseguro que Jesús no és cap xarlatà.

Caifàs       Estàs segur que no us va veure ningú, Nicodem?

Nicodem   No. No ens va veure ningú.

Caifàs       Només faltaria això, ara!

Nicodem   Caifàs, nosaltres, els membres del Sanedrí, i sobretot tu, que ets el gran sacerdot, som els mestres del poble. Hi ha el poble, que escolta i aprèn; i els mestres, que parlem i ensenyem. Sempre ha estat així.
Però algun dia haurà d'arribar l'hora en què el poble ja no necessiti mestres. Aleshores nosaltres també podríem ser poble.
Sovint hi penso. Em cansa tant això de ser mestre! M'agradaria tant ser poble, com tothom, amb tothom!

Caifàs       Ser poble?!
Tothom, quan neix és un ignorant. I són els ignorants els que formen la gran majoria del poble. Desgraciat el poble que un dia no tingués mestres que el dirigissin!

Nicodem   Però encara més desgraciats els "mestres" que no saben adonar-se que el poble ja no els necessita.
Perdona, Caifàs, (Es treu la toga i la deixa)
jo penso que ja ha arribat aquest moment (Se'n va. Sorprès, Caifàs pren la toga de Nicodem, i diu:)

Caifàs           I ara, què t'agafa?

Nicodem   (Deturant-se) Mira, amic, a vegades bufa el vent. No saps d'on ve ni on va, però sents la seva força.
Quan el dubte et paralitza i no et deixa caminar, deu ser bona cosa deixar-se portar per la força del vent (Torna a caminar)
.

Caifàs       Quan fa vent, el que s'ha de fer és tancar bé les portes!

Nicodem   (Parant-se un moment per respondre) Han estat molt de temps tancades i s'estan convertint en una presó.
Sortim, abans que no sigui massa tard!
(Caifàs es queda sol i pensatiu, amb els guardes. Després d’un moment, s’aixeca i se separa de la seva cadira. Parlant amb si mateix:).

Caifàs       Vaig néixer dèbil i ignorant com tothom.
Doncs,... qui ha posat la meva cadira per sobre dels altres?
Qui m'ha posat al damunt aquestes vestidures de Gran Sacerdot?
Qui m'ha tret d'entre el poble? 
Déu?
El mateix poble?
Potser... Potser només sóc una joguina que utilitzen uns quants aprofitats.

Assegut sobre aquesta càtedra, visc com un exiliat...

                Si fos prou valent per trencar d'una vegada les xanques del meu poder...  i caminar juntament amb tothom, sentint-me home entre els homes...

(Reaccionant)
No.
No puc acceptar aquests pensaments.
Si fossin veritat, jo seria el més desgraciat dels homes.
No.
No ho puc acceptar.
Seria com un suïcidi.

(Torna a pujar i se seu a la càtedra)
És Déu qui m'ha fet Gran Sacerdot!
És Ell qui m'ha posat per sobre del poble. I, ai de mi!, si no fes sentir la meva autoritat.

El poble és cec i ignorant.
Com un ramat d'ovelles perdudes, necessita un pastor.
I ara, jo sóc aquest pastor!

Guarda 1  (Els dos guardes es posen davant Caifàs, però sense donar l’esquena a la sala. Un diu:) Senyor, puc parlar?

(Caifàs fa un gest de desplaença, però també de permissivitat)
Aquest Jesús de Natzaret va dir que les autoritats el matarien, però que després ressuscitaria.

Caifàs       Ah sí? I com ho saps, tu, això?

Guarda 2  Vós mateix ens vau manar que el vigiléssim
.

Caifàs       Que el “vigiléssiu”, no que l'escoltéssiu!

Guarda 1  No ho vam poder evitar. El més extraordinari de Jesús no és el que diu sinó el que fa.

Caifàs       (Malfiant-se’n) Que també sou deixebles seus, vosaltres?

Guarda2   Només som soldats del gran Sanedrí. La veritat és que Jesús no en vol de deixebles.

Caifàs       Ah, no? Doncs, què vol?

Guarda 2  Pel que hem vist, ell no vol res. Cura la gent i després els diu que se'n vagin.

Caifàs       Doncs, i aquells dotze que sempre van amb ell?

Guarda 2  Si els deixa estar amb ell és perquè encara no acaben d'estar curats. Són molt mesells.

Caifàs       I vosaltres... De què us va "curar"?

Guarda 1  A mi m'ha curat de l'odi. Ser soldat sense odiar ningú... És una sensació tan nova per mi...

Caifàs.      Vaja, vaja! Escolteu-me bé:
Vull que acompanyeu aquest Jesús de Natzaret fins al Calvari i que no us mogueu d'allà fins que sigui mort i ben mort.
M'enteneu?

Guarda 1  Sí, Senyor. Però Jesús és més fort que la mort.

Caifàs       Marxeu, ja. (Se'n van. Queda ell sol. Els llums s'apaguen).

Pilat

                   (Ràpidament es treuen els seients de l'escenari principal i al centre es col·loca un escambell d'uns 25 cms. S'encén el focus de Pilat, que està assegut a l'escenari lateral, a l'altre costat d’on hi havia Nicodem amb els nens. A banda i banda dos soldats romans. També un centurió amb una tauleta i un estilet per escriure-hi. També dos nens-servents asseguts a l’entarimat. Des del públic uns espectadors, ja preparats, presenten acusacions davant Pilat).

1. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè podent donar la vista, deixa tants cecs.

2. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè té el poder de curar malalts i encara hi ha tantes persones amb malalties incurables.

3. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè podent calmar els vents i les tempestats, permet que hi hagi tants naufragis.

4. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè podent ressuscitar morts deixa que morin tants innocents.

5. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè podent ser el Salvador de l'home, s'ha deixat destruir per l'home.

6. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè podent multiplicar el pa i els aliments, deixa morir de fam tanta gent.

7. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè essent un mestre que ho sap tot, ens deixa en tanta ignorància.

8. Un        Jo acuso Jesús de Natzaret perquè sabent convertir els cors, permet que hi hagi tanta maldat.

Pilat          (Perplex. S'aixeca. Es passeja... i a la fi diu:)
Què vol aquesta gent!
De què acusen aquest home?
Un home que, perquè pot guarir els malalts, l'acusen de l'existència de les malalties.
Un home que, perquè pot convertir els cors, l'acusen de tota la malícia que hi ha al món.
Un home que, perquè és un mestre, el fan culpable de tota la ignorància que encara ens paralitza.
Un home que el veuen com a Fill de Déu, i l'acusen de portar-se com a home.

I per què m'hi emboliquen, a mi, en tot això? Qui els ha dit que jo puc jutjar aquest home?

És clar que jo en tinc la culpa de trobar-me en aquesta situació. Aquí sóc l'autoritat, i la feina de l'autoritat és jutjar. L'autoritat ha de decidir què està bé i què està malament. Tot està bé si l'autoritat ho mana. Tot està malament si l'autoritat ho prohibeix.
És com un joc.
Però és un joc perillós; molt perillós.
El poble, excitat, sempre és un perill. Se l'ha de saber portar...
Val més que actuï sobre segur.

Centurió! Vull fer una pregunta als oracles.
(El centurió va a buscar la pitonissa i Pilat surt a rebre-la. La invita a seure. L’acompanya una nena)

Pilat          Per què no has vingut sola?

Pitonissa  Hi ha oracles que només surten bé so s’està a prop d’un cor innocent. (S’asseu. Davant d’ella, dreta, la nena innocentment pregunta a Pilat:)

Nena        Tu vius en un castell?

Pilat          Tu calla i seu aquí (als peus de la Pitonissa).
Tinc un problema...

Pitonis.     Conec (com corregint-se), coneixem el teu problema. Aquesta nit he tingut un somni.

Pilat          Doncs, parla.

Nena        Explica-li allò del castell que va caure.

Pitonis.     Hi havia una multitud d'homes que construïen un castell amb pedres. Cada pedra trobava el seu lloc, totes menys una. Hi havia una pedra que sempre era rebutjada.
Quan el castell estava quasi fet, la pedra que havien rebutjat els constructors va començar a créixer, i va anar agafant la forma d'una cara humana. El seu rostre semblava l'aurora d'un astre radiant. I els seus ulls... Hi havia misteri als seus ulls: en sortien com dos raigs de llum que ho feien tot visible i transparent.
I aquella cara anava creixent i creixent,
i va fer-se més grossa que el castell que s'havien fet els homes.
Després, va obrir la boca i va dir: tot ho renovo.
I el castell es va ensorrar
i no en va quedar pedra sobre pedra.

Pilat          I tot això què té a veure amb el cas que em preocupa?

Pitonis.     La cara del somni era el rostre d'aquest home que tu has de jutjar.

Pilat          (Un xic espantat)  Com acaba, el teu somni?

Pitonis.     Espera i escolta.
Tothom va veure i va mirar aquella cara. Expressava una bondat infinita.
Aleshores alguns homes van tornar a treballar i ara ho feien amb gran alegria. La nova construcció ja no tenia forma de castell sinó forma d'home.
Els peus i les cames eren d'or fi.
Les cuixes i els costats eren de diamants i de pedres precioses.
El cos semblava de llum,
i els braços eren d'un acer cent vegades més brillant que la plata.
I el cap... El cap era aquell rostre,
més lluminós que el sol.

Pilat          Estrany aquest somni. Què deu significar?

Pitonis.     La teva feina en aquesta història és donar la sentència.

Pilat          Però, quina sentència?!

Pitonis.     Només ets capaç de donar-ne una.

Pilat          (Pilat es torba amb aquestes paraules, i accepta)
 Sí; és ben veritat.
Ja podeu marxar.

Nena        (Mentre marxen) T’hi quedaràs en aquest castell?

Pilat          Tu no t’hi fiquis.
Centurió!
(Aquest li porta la tauleta per escriure i, pensant-la molt, hi escriu la sentència. Després diu:)
La sentència no és justa
perquè les nostres lleis no estan a l'altura del cas que ens ocupa. Així doncs, no és ni pot ser una sentència justa.
Però serà una sentència sàvia.
Sí, sàvia. Més sàvia del que ningú pugui pensar.
(Entrega la tauleta amb la sentència al Centurió, que, amb els dos soldats, marxa fins al final de la sala. Dirigint-se als servents:)
Nois, porteu-me l’aigua. (Es renta les mans).

Camí de la Creu. Maria.

(Es forma un seguici, des del fons de la sala  -per on havia sortit Jesús-  camí del Calvari, que es troba a l'escenari central. Obre pas el centurió i els dos soldats romans; Jesús, vestit normalment i portant la creu; finalment els dos soldats del Sanedrí. El seguici avança lentament pel centre mentre una veu, o grup de persones, canta per quants carrers l'home haurà de passar, o una altra cançó adient. Davant de l'escenari, però encara a la sala, espera Maria, il·luminada per un focus o els llums oberts de la sala. Quan el seguici arriba prop de Maria, potser a uns tres metres, es para i el centurió i els soldats es col·loquen de manera que no destorbin el diàleg.)

Maria        Fill! Els teus sofriments són vidres trencats dintre les meves entranyes.
Vas cap a la mort.

Jesús       L'Home té el seu camí i cal seguir-lo fins al final.

Maria        El teu camí et porta al Calvari.

Jesús       És cert.

Maria        El Calvari és la frontera on acaben tots els camins.

Jesús       Fins ara el Calvari ha sigut la frontera.
Jo hi vaig per obrir-hi un pas.
Darrera el Calvari hi ha el Jardí on la Vida té el seu regne.

Maria        Un pas per a tothom?

Jesús       Per a tothom qui busqui la Vida i la Llum.

Maria        Voldria acompanyar-te.

Jesús       Vaig comptar amb tu per començar el meu camí, i amb tu obriré nous horitzons.

Maria        Ara comença la nova creació!

Jesús       Jo seré el nou adam, i tu la nova eva, mare de tots els Vivents.

                (El centurió fa continuar el seguici. Maria s'hi ajunta. Pugen a l'escenari que s'il·lumina i que està totalment buit, fora de l'escambell. El centurió es col·loca a primer terme i un xic a l'extrem. Els soldats romans, més al fons, també als extrems, fent la guàrdia. Els soldats del Sanedrí porten Jesús fins darrera l'escambell. Li agafen la creu i Jesús puja a l'escambell. Col·loquen la creu just darrera seu, a tocar l'esquena. Continuen aguantant-la i seran els que executin la sentència que dicta el centurió. Maria està al costat de Jesús, un xic separada i un xic enrera per no destorbar l'acció dels soldats del Sanedrí. Mentre el centurió diu la sentència, la llum ambiental va disminuint i creix la intensitat d'un focus que il·lumina només Jesús.)

Sentència.

Centurió   (Amb solemnitat)
Aquesta és la sentència,
definitiva i inapel·lable,
que el representant de la imperial i suprema autoritat,
en compliment del seu ofici,
ha decidit donar
perquè sigui executada
punt per punt:

Els peus, plantats a la terra (Ho fan, simbòlicament, els soldats del Sanedrí).

Els braços, oberts (Els soldats els aguanten enlaire, un cadascú).

Les mans, obertes (Aixequen un xic més els braços fins que les mans s'agafen als dos claus prèviament preparats a la creu. Els soldats del Sanedrí deixen la creu, ja aguantada pel mateix Jesús i es retiren una mica).

El cor, obert (Maria ho fa simbòlicament descordant-li un o dos botons de la camisa).

I el cap, coronat (Ningú no es mou, creant una certa expectació. El centurió insisteix amb més força:)

I el cap, coronat!
(Un nen de cinc o sis anys, des del públic avança lentament portant entre les mans una corona d'esparreguera amb flors. Un soldat del Sanedrí prepara una petita escala  -potser de cuina, recoberta-  perquè el nen pugui arribar a posar la corona al cap de Jesús. Maria l'ajuda. Posada la corona, el nen se'n torna al seu lloc amb la mateixa lentitud i dignitat amb què ha pujat. Es treu l’escala)

Aquí teniu l'HOME.

Jesús       Pare, a les vostres mans confio la meva vida.
ARA, s'ha acabat.

(Les paraules de Jesús han de manifestar el seu sentit profund: "Si sabessin el que han fet" vol dir que, a pesar de les aparences, el que realment han fet és posar de manifest la meravella de la nova vida‑donació. Per tant, no han de ser dites en to de queixa. Per això Jesús diu encara: "Ara, s'ha acabat" indicant que amb la donació de Jesús, posada de manifest pels que l'han condemnat, s'ha acabat la creació total de l'home, l'Home madur, tal com posarà de manifest la "lectura bíblica"  del fet, que llegirà Maria: única capaç, de moment, de llegir-la. Maria "extreu" la "lectura" de (darrera) la creu. Pot ser una tauleta, del mateix color de la creu perquè hi quedi dissimulada, enganxada a la part posterior amb cinta adhesiva fàcil de desenganxar i preparada anteriorment).

Maria         (Llegint en to de proclama, com continuant la sentència del centurió:)
Al principi,
després de crear totes les coses,
Déu va dir:
Fem l'home a imatge i semblança nostra.
I Déu va començar a fer l'home,
i va voler que fos comunitat.
Déu va acabar la creació de l'home el divendres.
I des d'aleshores aquell divendres va ser anomenat divendres sant.
Déu veié l'home, i era perfecte.
Déu s'hi va complaure
i va donar per acabada tota l'obra de la creació.

(Sobre la paret del fons s'ha anat encenent una llum blava com si fos l'última llum del cap tard. Lentament es va apagant el focus que il·luminava Jesús, quedant només la llum blava del fons, fent que les figures del Calvari, totes immòbils, es vegin només a contrallum. Això durarà uns breus segons, i després tot queda fosc. Tots es retiren).

Fi de la 1ª part.
SEGONA PART.

La Comunitat.

(Com al final de la 1ª part, només una llum blava, com d'albada, a l'horitzó. Al mig de l'escenari, al mateix lloc on hi havia la creu de Jesús, postrada a terra, Magdalena. Al so de les notes de l'Himne a l'Alegria, de la 9ª Simfonia, aquesta llum es va intensificant, juntament amb un focus que progressivament va donant relleu a la figura de Magdalena. També es van encenent els altres llums de l'escenari. Quan ja tot està il·luminat, i al ritme de la música, Magdalena es va reanimant entre la joia i la sorpresa. Després de l'esclat desbordant de la música, diu:)

Magdalena Com és que visc, si ha mort la meva vida?
Quin misteri s'amaga darrera la llosa del sepulcre?
Quina força hi ha a les entranyes de la terra que converteix el cadàver en llavor?
Com és que tinc veu, si ha mort la meva paraula?
Per què sento que els meus ulls s'il·luminen, si s'ha apagat la meva llum?
(Corrent d'un costat a l'altre com si descobrís el món, la vida,...)
Guineus del bosc: deixeu els vostres caus.      
Desperteu-vos, esquirols, i enfileu-vos ben enlaire.
Sortiu del niu, orenetes i falciots.
Poncelles i clavells: obriu de bat a bat els vostres ulls!
Estels del firmament: danseu, danseu!
Oh lluna, vesteix-te de plata.
Formeu tots corona triomfal
pel nou Sol, que ha vençut tota tenebra.

(A la gent i en particular als apòstols, asseguts a 1ª fila.)
Humans:
homes i dones; joves i vells:
obriu els cors!


(Ningú no reacciona. Joan, el primer, ha pujat a l'escenari sense connectar per res amb l'entusiasme de Magdalena. Es queda en un extrem. Lentament els altres apòstols -excepte Tomàs-  es van situant, decebuts i fracassats, al voltant de l'escenari, asseguts al terra, sense cap vincle entre ells ni amb Magdalena. Joan, girant-se lentament cap a Magdalena, i amb un to que expressa fatalitat, diu:)

Joan         L'Home, ha mort.

Mag.         (Amb comprensió i amor) També mor l'aigua, quan el fred la congela
i cau, vençuda,
formant volves de neu...

Joan         Cau la neu suaument com aigua morta;
sobre els cims es posa com un mantell de mort,
sudari immens, fred,
inflat dels misteris de l'hivern.

Mag          Però quan el temps és arribat,
sense que ningú no ho vegi,
desgela la blanca neu:
i el seu mantell de mort
s'esquinça en degotalls de vida nova.

Ningú no ha vist el misteri...
Ningú no pot trobar les despulles de la neu...
Muntanya avall,
la verdor dels camps
anuncia
que la vida és immortal.

Joan         Quina soledat, quan neva!

Mag.         I quina pau!
I quina esperança!

Joan         (Comença a reaccionar)
Qui ets? Com et dius?

Mag          Sóc comunitat.

Joan         "Comunitat"?... I això què significa?

Mag          Tot just ho vaig descobrint.

Andreu     (Assegut a la vora de l'escenari, com els altres)
Sí...  Ara que ens hem quedat sols i fracassats!
Siguem realistes: crèiem que Jesús era el Messies. Estàvem segurs que ens portaria a la llibertat.
I ja ho veieu...

Mateu       Quin fracàs! Tot està perdut!

Mag.         "Tot està perdut", però jo acabo de néixer.
Sento encara la sensació, tota nova i suau, de la Vida que s'escampa en mi. Olor de pa nou.
(A Andreu i Mateu) Si la meva força fos la vostra força...
Si els meus ulls fossin els vostres ulls...
Veuríeu la Llum!

Joan         (Ja comprenent) La "força de la Llum"!...
Aquest és el misteri!
La força de la llum ha fet néixer la comunitat.
(Recordant i entenent) "Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda tot sol. Però, si mor, es fa espiga; es fa comunitat.

Mateu       Jo pensava que amb Jesús seria diferent.
Jo pensava que ell ens portaria la salvació...
I ja fa tres dies que és mort.
Mort i ben mort.
Enterrat i ben enterrat.
Tot és com abans.
Com abans, és dir: com sempre...
Potser tenia raó. Però... de què serveix "tenir raó"?

Mag.         Jesús és vivent. Ha ressuscitat!

Mateu       Quan els fets són massa cruels, ens fem boniques filosofies. Però les filosofies no canvien els fets.

Joan         (Acostant-s'hi) És cert. Jesús és vivent.

Mateu       Tu, també?!
De veritat creus que ha ressuscitat?

Joan         Sí. L'acabo de veure.

Mateu       (Reaccionant amb incredulitat) Que l'has vist!!?
Que l'has vist amb aquests ulls!!?

Joan         No...
Aquests ulls poden veure molt poques coses!
Veuen la forma, però no poden veure el dintre.
Si veuen un cos que es mou, diuen: aquest cos té vida. Però la vida no la veuen.
Mai no la veuen.

Jo, en canvi, he vist la vida!
La sento!
L'oloro.
La toco en les coses que m'envolten...
És... com l'aire que respirem.

Pere         (Trencant el ritme; per això hauria d'estar a l'altre cantó de l'escenari. Té una bandera a les mans)

Bandera del meu país:
La més bella i estimada...
Tota sola t'han deixada,
bandera del meu país.

Per fer-te semblant al meu cor
et trossejo i t'esquinço (Ho fa):
abans vull  veure't destruïda
que abandonada pels teus fills!


Poble meu, petita barca,
no has pogut arribar a port...
i, perduda entre les aigües,
qui serà el teu nou patró?!

(Reaccionant amb ràbia s'aixeca i irromp a l'escenari)
Maleït aquell que confia en els homes!
Que se m'encasti la llengua al paladar
si m'oblidava de tu, poble meu, Terra Promesa.

On són ara aquells que ahir
per tu volien morir?!
Busco algú que salvi el meu poble.
(Deixant-se prendre pel desànim i el desesper, va repetint)
Busco algú que salvi el meu poble.
Busco algú que salvi el meu poble...

Mateu       (que ja ha entès. A Pere)
Una vegada hi havia un bosc. Uns van dir: cal netejar-lo de bardisses i matolls. Van calar-hi foc. Ells en deien el foc purificador.
Després uns altres van dir: Traurem els pins i cuidarem les alzines, que són més fortes i més resistents al foc. I així ho van fer.
Però després en van venir encara uns altres que també volien "salvar" aquell bosc, i van dir: les alzines tarden massa a créixer i la seva fusta és de mal treballar...
El convertiren en un bosc de pins, i van treure les alzines...

I així, entre tots, van anar destruint aquell bosc.
Tenia massa "salvadors".
La pitjor desgràcia d'un poble és tenir "salvadors"!

Pere         Qui va ser, per vosaltres, Jesús?
No estàvem tots d'acord en que era el Messies?

Jaume      (Que comença a entendre)
Necessitàvem un messies, i el vam fer messies.
Necessitàvem un cabdill, i el vam fer cabdill.
Necessitàvem un mestre, i el vam fer mestre.

El vam fer i el vam entendre d'acord amb les nostres necessitats.
I així vam fer necessària la seva "mort".

Andreu     (Que comença a entendre. S'incorpora i connecta tot recordant)
"Us convé que jo me'n vagi..." "M'allunyo de vosaltres com a mestre i senyor, i tornaré com a llum i força".
Ara entenc el sentit d'aquestes paraules!!

Jaume      (Incorporant-se i ja connectant plenament)
El misteri de la seva mort!
Nosaltres també hi hem participat.
En la seva mort hi ha la nostra vida.

Pere         (Finalment comprèn)
Ningú no ensenya ningú.
Ningú no dirigeix ningú.
Ningú no salva ningú.
Aprenem, avancem, i ens salvem mútuament, en comunió.
Líder, cabdill, mestre, senyor,...
Són invents humans.
Invents de cecs que ens tornen més cecs.
Buscant un "salvador" hem deixat de veure els germans.

(Recordant) "Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les ovelles".
Però, n'heu vist mai cap de pastor que doni la vida per les ovelles?!
"Vosaltres em dieu mestre i senyor; i ho sóc".
Però, n'heu vist mai cap de mestre i senyor que renti i eixugui els peus dels seus súbdits?!

Amb la seva mort Jesús ha destruït per sempre els nostres invents homicides.

Mag.         (Acostant-se a Pere)
Pere: vols estimar com jo he estimat? (respon que sí només amb l'expressió de la cara).
Pastura els meus anyells.

Pere: promets estimar com jo he estimat? (Pere respon igualment)
Pastura les meves ovelles.

Pere: estimaràs com jo he estimat. (Pere i Magdalena fan un gest de mútua comprensió. Després Pere, que ja ha entès del tot, diu:)

Pere         Ara ja sé com serà la meva mort...
i la meva Vida.

La taula

(Pere i un altre apòstol tornen a instal·lar la taula, signe i vincle de la comunitat. Després, Pere invita tots a posar-se al voltant de la taula amb tres paraules progressivament vinculants, com si cada paraula es quedés massa pobre per a significar la vida de la nova comunitat)

Companys.
Amics.
Germans.

(Responen a la invitació Joan, Andreu, Jaume, Mateu i Natanael. Es posen al costat de la taula sense tancar el cercle. Un focus pot donar relleu al simbolisme de la taula amb el pa. A aquesta primera comunitat s'hi va ajuntant la resta, cadascú al seu moment).

Simó        (Alçant-se, però d'esquena a tots en senyal de protesta)
Quan s'ha sentit l'amargor de la derrota,
¿és legítim acceptar la pau si no ens ve pel camí de la victòria?!
Tanta lluita ha estat debades!?
Tants sofriments, sense sentit!?

En la derrota hem estat escarnits i humiliats. I ara que podíem alçar la copa dels vencedors... ara, se'ns ofereix una pau gratuïta.
Podem acceptar aquesta "pau" que trenca el nostre orgull?!
No vull pau, ara! Vull victòria!
I per això vull guerra!

Mag.         Jesús s'ha fet "derrota" per a tots els que necessiteu "victòria".
Què podia fer més?

Felip         Jo només sé una cosa:
ho hem jugat tot a una sola carta, i hem perdut.

Andreu     No, company, no.
No hem perdut; ben al contrari.

En una cosa tens raó: ho hem jugat tot a una sola carta:
hi hem jugat el nostre passat,... que ens lligava!
hi hem jugat els nostres pensaments,... tan estrets!
les nostres idees fixes;
el nostre cervell apretat...
Hi hem jugat la por, l'odi, la nostra mateixa vida mortal...
No ens queda res;
no estem lligats a res.
El cor, obert.
Les mans, obertes.
Els ulls, oberts.
Aquest és el camí.

Bartomeu Som una barca perduda en el mar...

Natanael   No miris la barca perduda.
Mira el mar; el mar immens, lluminós:
tot és camí; tot és vida.
Tot és suau i fort a la vegada.

Mag          Preocupats només per la barca,
no havíem vist el mar.
Ara, no hi ha límits; no hi ha fronteres.

Tadeu       (A Magdalena)
És possible viure així i ser com tu: comunitat?

Mag.         Tothom és comunitat en mi.
No existeixen ni el dintre ni el fora.
L'únic obstacle és la clova on ens tanquem; la disfressa que fem servir per amagar-nos.

Felip         (Acaba de comprendre. Per això s'aixeca i s'incorpora a la comunitat)
Estem acostumats a navegar en un mar molt petit, un petit estany. Però l'oceà no té altres límits que la costa de les illes.

Bartomeu (A Magdalena)
De quina manera vas néixer?

Mag.         Jo em pensava que era la terra ferma, massissa, segura...
Donava per suposat que els meus pensaments eren la veritat;
els meus camins, els únics camins;
la meva vida, l'única vida...
Però algú em va fer aixecar els ulls
i vaig descobrir que només era una illa; una petita illa.
Llavors,
només llavors,
vaig descobrir la immensitat dels oceans.
Una illa amb moltes illes, dins la gran mar!
De cop i volta em vaig sentir néixer de nou.
Era com els ocells del cel: lliure, lleugera,
acompanyada per la multitud dels germans,
i acaronada constantment pel bes suau de l'aire i de la llum...
Tot és Amor!
Tot és Camí!
Tot és Vida!

Veniu.

(Suaument invita Simó i els altres a sumar-se a la comunitat. Accedeixen. Ella es queda en un extrem del semicercle. Tadeu crida Tomàs que no està amb la colla sinó entre el públic).

Tadeu       Tomàs, estem aquí.
Vine, que hi som tots!

Tomàs      (Respon des del lloc, d’entre el públic) "Tots"?
I Jesús, on és?

Tadeu       Vine amb nosaltres i el veuràs. (Tomàs hi puja)

Tomàs      Bé, ja estic aquí. On és Jesús?

Bartomeu "Em separo de vosaltres com a mestre i senyor".
Els mestres i senyors es veuen,... i es fan veure.
Però Ell va dir: "Tornaré a vosaltres com a força i com a llum".

Tomàs      No veig cap "llum". No hi ha cap llum especial, aquí!

Tadeu       La llum no és per ser vista,
sinó per fer visibles totes les coses.

Tomàs      (Amb tossuderia)
Si no veig amb aquests ulls les seves mans foradades;
si no toco amb aquests dits les seves llagues...
no ho creuré.

Natanael   Tomàs, encara ets cec?
De veritat que no veus les mans destrossades de tants homes turmentats?!
És possible que no vegis el cor sagnant de tant cossos trossejats?!

Joan         Obre els ulls al món
i veuràs el crucificat en milers d'imatges.

(Indicant el pa de la taula)
Veus aquest pa?
Està fet de centenars de grans de blat,
trencats i triturats.
Però si tu en menges, rebrà nova vida.

Tomàs      (De cop ha entès, amb gran sorpresa i respecte per aquell pa)
Així doncs... menjar aquest pa vol dir?...

Mag.         Sí, Tomàs. Vol dir assumir el dolor i el martiri de tots els homes que sofreixen.
És l'única manera de "veure" Jesús.

Tomàs      (Amb respecte s'acosta al pa i prenent la panera amb devoció i amor, diu:)
Senyor meu i Déu meu...

(Magdalena  -o un altre-  comença el següent cant o un altre d'adient. A la segona estrofa s'hi ajunten tots els altres i el públic. S'obren els llums de la sala indicant així que la nova comunitat abraça tots)

Quan pressentim, veient la branca nua,

que, malgrat tot, l'ametller florirà;

quan esperem al cor de la nit crua,

la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

La nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Si en soledat vetllem el ble que crema,

cercant l'amor que ens allargui la mà,

si oferim les nostres mans obertes,

la nostra alegria ningú no ens la prendrà.

La nostra alegria ningú no ens la prendrà.

Quan esperem, voltats de nuvolades,

que el llamp rogent il·lumini la nit,

si alcem el front encara una vegada,

veurem per l'escletxa la llum de l'Infinit.

Veurem per l'escletxa la llum de l'Infinit.

FINAL